Declaració d’intencions

 

 

Més ràpid

Més alt

Més fort

 

 

Més savi

Més just

Més curiós

 

 

Més despert

Més fratern

Més joiós

 

 



Comentaris tancats a Declaració d’intencions

DISCURS



Comentaris tancats a DISCURS

Model universitari

La inversió en coneixement -cultura i ciència- és la més rentable de
totes. Voldria parlar de com podriem millorar no l’escola, que ens
estariem vint dies entre la queixa i la indignació, sinó lo lloc on
realment se suposa que es forma als experts de cada camp.

En primer lloc, què cal ensenyar a les universitats? Ara venim d’una
reforma prou caòtica on a mandril han eliminat desenes de carreres
humanístiques seguint la tradició il·lustrada del PSOE, i això ja és
prou greu. Si realment vivim en una època d’abundància i de producció
material com mai hi havia sigut, i si pensem que avançar el futur és la
millor inversió, lo lògic seria abocar recursos al sistema
universitari. Però tenim per exemple que les inversions són força
limitades mentre en algunes coses es malgasten els diners d’una manera
que fa rabiar.

D’altra banda tenim un problema de base: la destrucció de la cultura de
l’esforç (i de la disciplina i el càstig), en bona part causada pel
PSOE però també pels infumables mitjans d’oci massius espanyols fa que
a la universitat hi entron fornades de gent sense base. En això l’acord
entre els professors és proper a l’ú per ú, i prous exemples n’he
sentit.

Però un cop pintat aquest oli tan agradable, tenim que tot i que a la
universitat hi solen haver cursos propedèutics on s’ensenya allò que
s’hauria de donar a primer de batxillerat, almenys que jo sàpigo no hi
ha un servei o assignatures de formació de l’estudiant. Vull dir,
ensenyament de tècniques d’estudi i de la disciplina necessària, i
d’altra banda i tot i ser un tema a part, tampoc es prepara gens a
l’alumne per tindre desinvoltura al món social de la feina.

Considero que el govern de Catalunya hauria de convertir l’educació,
entesa com crear fornades de joves i adults amb uns coneixements i
habilitats molt superiors a les actuals -esforç, competició,
col·laboració i disciplina, MAI joc fàcil o continguts de nivell zero-.
D’això se n’arreglarien molts mals que tenim ara. S’ha millorat molt,
però es podria fer deu cops més. La investigació i la cultura
estadísticament generen camins impensables de riquesa i uns beneficis
desproporcionats. Exemples? Cristòfor Colom; els copistes dels
monestirs; lo Beagle; la Societat Lunar. Val la pena gastar.

I també, tinguem presents aquella part dels professors de la
universitat catalana que excel·leixen, encara més si excel·leixen en
ensenyar i apassionar.



1 comentari

L’estaca

http://xs136.xs.to/xs136/09063/1772.png

 

Quan
jo era noi m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs
eren els animals. També a mi com a uns altres, després em vaig
assabentar, em cridava l’atenció l’elefant. Durant la funció, l’ enorme
bèstia lluïa la seva grandària, pes i força descomunal… però després
de la seva actuació i fins a una estona abans de tornar a l’escenari,
l’elefant quedava subjecte solament per una cadena que apressava una de
les seves potes clavada a una petita estaca clavada en el sòl. No
obstant això, l’estaca era solament un minúscul tros de fusta tot just
enterrat uns centímetres en la terra. I encara que la cadena era
gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquest animal capaç d’arrencar
un arbre d’arrel amb la seva pròpia força, podria, amb facilitat,
arrencar l’estaca i fugir. El misteri és evident: Què ho manté llavors?
Per què no fuig? Quan tenia 5 o 6 anys jo encara creia en la saviesa
dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a
algun oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que
l’elefant no s’escapava perquè estava domesticat. Vaig fer llavors la
pregunta òbvia: -Si està domesticat, per quina raó el lliguen? No
recordo haver rebut cap resposta coherent.

 

Amb
el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca .. i només
ho recordava quan em trobava amb uns altres que també s’havien fet la
mateixa pregunta. Fa alguns anys vaig descobrir que per sort per a mi
algú havia estat prou savi com per trobar la resposta: L’elefant del
circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de
molt, molt petit. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit
nounat subjecte a l’estaca. Estic segur que en aquell moment
l’elefantet va empènyer, va llençar, va suar, tractant de deslligar-se.
I malgrat tot el seu esforç, no va poder. L’estaca era certament molt
forta per a ell. Juraria que es va dormir esgotat, i que a l’endemà va
tornar a provar, i també a l’altre i a l’altre… Fins que un dia, un
terrible dia per a la seva història, l’animal va acceptar la seva
impotència i es va resignar a la seva destinació. Aquest elefant enorme
i poderós, que veiem en el circ, no s’escapa perquè creu -pobre- que NO
POT. Ell té registre i record de la seva impotència, d’aquella
impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai
s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest registre. Mai… mai… va
intentar posar a prova la seva força una altra vegada…

Comentaris tancats a L’estaca

Endavant les atxes

Tocant les tecles adequades i modificant alguns punts de la nostra cultura podem fer com els jueus i perviure durant segles. I si ells essent un dos per cent dominen els Estats Units i tenen una potència tecnològica i militar de cinc milions de jueus envoltada d’enemics derrotats, allò que podem aconseguir en anys, dècades o segles és potencialment il·limitat. Del caos feudal les dinasties reials franceses i la nació francesa cada cop més ampliada en el conjunt de la societat, amb un treball microscòpic constant d’organització silenciosa i pesada van anar dominant tot lo país i per poc Europa, han perviscut la seva cultura i identitat i han marcat lo món per sempre. Els jueus han fet coses semblants i han durat… cinc mil anys? enmig d’esclavatges, genocidis i epidèmies fortíssims. Al cap i a la fi no tenim l’excusa de la pesta negra i la guerra civil, i tampoc les matances spics. Tenim centenars d’exemples de ressorgiments magnífics. Lo Renaixement després d’una tenebra que no semblava que s’hagués d’acabar mai entre moros, eslaus, magiars, víquings i huns. L’energia il·limitada dels grecs que els feia fundar colònies organitzades, cosa que bé podríem fer nosaltres ara. O els romans aixecant legió rere legió tot just havien estat derrotats, mentre foren romans. Els russos, amenaçant lo món tot i sortir de prop de quaranta milions de morts en només uns anys. Per tot arreu després d’un desastre cada decissió petita condueix al col·lectiu pel camí de l’esforç o pel fang de rabejar-se en la misèria. Actuem doncs, perquè tots, invàlids, pobres, suïcides, sidosos, terminals, i especialment els que no passen per aquestes dificultats, podem fer Història, que si ens en preocupem no quedarà inconeguda. I en tot cas serà heroica i la llavor de moltes coses, diferents per cadascun, però sempre bones.

Catalans, per tots aquells que han fet això abans des del sacrifici o des de la dèria, des de l’orgull o des del deure après. Fem Història. Siguem lliures, siguem grans, a cada segon, esclatant.

Comentaris tancats a Endavant les atxes

Virus

Són les dotze, és divendres, m’és igual. No surto perquè estic malalt,
i tot pensant i mirant sense veure-hi els tombs que dóna el cap i
mentre fullejo al Racó em pregunto per què la nostra ideologia no ho
aplena tot fins a l’ultima escletxa. Quines resistències ho eviten? No
parlo de dèficits fiscals o de guàrdies civils borratxos que peguen a
la dona i no entenen lo català. Per què la gent no som tots u i anem
units? La gent és idiota? No, perquè sinó la lògica no estaria tan
estesa quan li planteges a algú un problema pràctic: la major part
prenen més o menys de pressa el camí evident i just. I la major part de
la gent tot i ser egoista no és malvada.

O en un pla pràctic: tenim moltes comarques de cultura
homogèniament catalana, on la gent juga amb la ironia i la llengua. Un
grup patriota, independentista, nacionalista, com us plago dir-li, no
pot conquerir-les? La Conca de Barberà, l’Alt Urgell, la Cerdanya, lo
Pla de l’Estany, no cal estendre’ns-hi. No podem pas convèncer-ne la
gent o potser no ho hem intentat? La determinació, procrastinar, lo
derrotisme, com més subtil més mortal per qualsevol anhel, la Por en
totes les seves formes, i naturalment lo sofà, primer fan difícil
formar un grup, desprès sabre escoltar, acceptar, admirar, les idees
genials dels altres que hi són, exposar-les per la Vergonha, perquè
algun malalt ens va ensenyar que els que destaquen s’han d’avergonyir i
amagar-se, o que cal odiar-los sense paraules, i encara els dubtes
poden sortir de seguit, perquè a cada programa, a cada revista, i
sobretot a cada anunci, només apareixen que gent incompleta. Què ens
impedeix tindre una hegemonia sobre la Catalunya inalterada i des
d’allà prendre el poder com dos i dos fan quatre? Ens ensenyen que dos
i dos fan zero. Que sempre tot suma zero, multiplica zero, perquè amb
tot plegat deixem de ser homes i esdevenim animals d’ensitjat.

Soc un milhomes? Si no vigileu de seguit us ho creureu i direu que
gallejo i no faig res, i teniu raó, a dalt hi ha un llistat d’allò que
m’he d’arrencar, i sense cap mal sentiment us dic que vosaltres també.
Ni ràbia, ni contestar amb rancúnia amarga, ni alegrar-me de que
estigueu així, ni entristir-m’hi. Perquè l’únic que val i l’únic que
puc dir per pura lògica bàsica és que això cal arrencar-ho i fotre-ho al foc, saltar la foguera i aterrar sobre un espanyol.

Però fem-ne exemples per als que dubten: cent persones poden-m aprendre
totes les arts de la retòrica i de convèncer, d’evitar les fórmules
suades dels polítics i els presentadors, de parlar pla i sincerament,
sense amagar res, ni què volem per Catalunya, ni què tolerem, ni què
odiem, i perquè el nostre projecte és just i és allò que volen els
catalans, no poden-m fallar. Justícia, harmonia, comfort, pau, tot allò
que junt resol la societat i crea la felicitat de cada persona és
universal. Quin és el problema? Que quasi tothom que s’ha fet adult ni
s’atreveix a somiar que tot plegat sigo possible. S’han tancat lo cor i
la ment per les bufetades de la vida, per la propaganda dels defectes
de més amunt i d’altres, per semblar adults quan en realitat així es
castren a ells mateixos i es mutilen. Com podem girar-ho? Pels catalans
parlant pla i amb la sinceritat d’un nen, no amgant res ni mentint ni
mirant d’enganyar, ans mirant als ulls, dient sense paraules però amb
lo cos i la fesomia "escolta’m, Germà, junts podem fer-ho tot,
arreglar-ho tot, no t’amagos, tot allò que quasi ni recordes de petit
és possible". La primera por en notar la porta obrint-se es convertirà
en mareig primer i després de reflexionar-hi i de no deixar morir el
missatge, tot això es pot expandir fins als milions de persones.

I al cap i a la fi aquestes només cent persones podem-n conquerir
tota una comarca, i des d’allà fer-ne un model d’arbitratge, absència
de crim, de netedat, de cultura i formació de tot lo poble, dels més
petits als més grans, de tallers i educacions de tots els tipus per
millorar-ne la gent. I multiplicar els militants de cent a mil, i en
uns anys tindre tots els catalans cada cop més units, amb menys
defectes, cooperant més, en la primera fita cap a una independència ben
immediata i a una escalada cap a allò semblant a una utopia.

Ara examina’t per dins, cada palla del paller, i tot allò que et torna més baix, tot això cal arrencar-ho i fotre-ho al foc, saltar la foguera i aterrar sobre un espanyol.

1 comentari

Guanyarem!



Guanyarem.
En uns quants anys guanyarem. Catalunya serà lliure, els espanyols
seran derrotats. En quinze anys tindrem un Exèrcit Català, i el
Parlament serà sobirà. No ens podran pas retindre. Hi ha molt de
pessimisme, però mai, mai, els nostres enemics han estat tan dèbils,
mai han tingut tan poques eines per deturar-nos. Estan lligats de mans,
vells, assecats, no poden emprar la força, nosaltres sí, la força de
milions d’homes i dones units com una tempesta. Catalunya Triomfant,
serà lliure, rica i plena. Treballem, unim-nos, ataquem, guanyem cada
espai de poder, ensenyem a la gent que no sap com funciona aquesta
presó quants diners ens roben, quant de mal ens han fet, quant d’odi
ens tenen. Ensenyem-los-hi què volem pel nostre esdevenidor: riquesa,
igualtat, progrès, felicitat… que tothom pugo lluitar cada dia per
tindre una vida completa, per realitzar-se, per tindre una família
feliç, un bon lloc de treball, uns serveis públics excel·lents,
hospitals, mestres, carrers nets. La utopia és possible. Podem
deslliurar-nos dels espanyols, podem deslliurar-nos del pessimisme,
podem donar als nostres fills un país just, si hi treballem, si no
tenim als espanyols a sobre ofegant-nos. Lo nostre projecte és la
utopia catalana, indústria, natura, pobles plens de vida i nens podent
jugar pel carrer, que la televisió educo i entretingo sense estar plena
de desgràcies i aprofitats…

I potser no és possible crear un paradís a la Terra, potser sempre
hi haurà malícia i crims, però si alguna cosa ens diferencia dels que
ens esclavitzen, és la idea de Progrès. Totes les coses que volem, tots
aquests anhels, els espanyols no els comprendran mai, embafats d’odi i
víctimes històriques de la tenebra, la inquisició, la censura, la
dictadura, les glòries falses fetes per a quatre aprofitats. Vam ser
dels primers de tindre un Parlament per fer la Pau en una època on
només existia la violència, hem donat al món grans coses: una cultura
única i rica, vibrant, Amèrica, lo Cant dels Ocells, obra mestra
universal, una gran literatura i uns grans artistes… Ara, és hora
d’aconseguir allò que volem i ens cal: la llibertat per poder forjar el
nostre propi futur. No en feu cap cas dels pessimistes, analitzem
objectivament la realitat i fem plans per ser lliures en deu anys o
menys. Unim-nos tots i els espanyols perdran. Perdran perquè no poden
cometre atrocitats ara ja per molt que els dolgo als molt bestials.
Perdran perquè si col·lapsem lo país i l’economia, o si votem ser
lliures i tenen a davant milions de vots, ja no podran fer-hi res. No
estan sols al món, sinó que depenen d’altra gent, i per tant ara han de
reprimir-se. Perdran igual que van perdre el Sàhara, Sidi Ifni, Guinea,
sense atrevir-se a fotre un tret. Perdran perquè la justícia més
absoluta està del nostre bàndol.

Treballem, somiem, i un somiat, fem-ho realitat. Tenim una majoria
ara mateix a punt per proclamar la llibertat, prendre-la i exercir-la.
Tenim la raó. Tenim la força. Ho tenim tot. Ells només tenen la por de
qui es veu acabat i s’amaga el pensament, però no pot amagar-se
l’angoixa.

2s comentaris

espanyols: ZERO

 

 

EFICIÈNCIA: ZERO

http://www.duranilleida.org/wp-content/071128-magdalena-alvarez.jpg

 

LLIBERTAT: ZERO

webpages.ull.es/users/mbarral/entrantc.jpg”  no es pot mostrar perquè conté errors.

 

RESPECTE: ZERO

http://cat.bloctum.com/caminant/files/2007/06/senyera1.gif

 

TREBALLAR: ZERO

http://external.cache.el-mundo.net/elmundo/imagenes/2006/09/19/1158659576_0.jpg

 

CATALÀ: ZERO

http://www.publico.es/resources/archivos/2008/4/12/1207991761867cabreradn.jpg

 


DEMOCRÀCIA: ZERO

http://www.boinasverdes.org/actividades/2003/desfile/fotos02/22A_0464.JPG

 

CULTURA: ZERO

http://farm2.static.flickr.com/1408/1058507279_531c95393e.jpg

 

HUMANITAT: ZERO

http://blogs.ya.com/miriamberruezo/files/Tortura2.jpg

 

DIGNITAT: ZERO

http://danirodriguez.files.wordpress.com/2008/03/3869780919-rodolfo-chikilicuatre-representara-espana-eurovision.jpg

 

Tot l’any, evitem les imprudències: ben lluny dels espanyols.

 

Pel nostre futur.

 

 

http://www.gencat.cat/web/multimedia/img/somhi.gif

1 comentari

Doctrina en dos punts

Eix Nacional:

Les bases de l’estat català (La Catalanitat),
que ocupa idealment els vuit bocins dels Països Catalans i aconsegueix
fer tornar als catalans de fora i també als catalans assimilats de
llengua però no pas en d’altres trets culturals són lo bé comú, donar
vitalitat a la cultura catalana i el progrés.

La Catalanitat ha
de tindre sobirania completa sobre el seu bocí de món: terra, mar i
aire. L’espai queda lluny ara, però implicarà tensions amb la resta del
món si hi destaquem. Qualsevol mitjà per alliberar-nos és legítim.
Teòricament és possible un estat unitari amb un sol nivell
administratiu si la classe dirigent és realment altruista i busca el bé
comú. En tot cas les estructures administratives mitjanes com
diputacions, segurament les vegueries, i els consells comarcals, no
tenen gaire sentit. Només cal: un cos de policia dividit en policia
normal i antiavalots, un exèrcit i un cos d’operacions especials.
Copiarem lo model Suís de defensa. Només poden existir partits catalans
i cal establir mitjans per evitar-ne la infiltració o els interessos
personals. La independència és lo primer pas per assolir una Utopia
Catalana.

Eix social:

Lo comunisme és ineficient
i limitador. L’escola és fonamental per instaurar el sistema de valors
que ens permeto que quasi tota la població excel·leixo. Les empreses no
tenen dret a fer mal al col·lectiu. Cal assegurar-se de no dependre de
fora en punts clau (grau elevat de sobirania energètica i alimentària
entre d’altres) o en tot cas de vigilar per fer impossible qualsevol
xantatge econòmic exterior i en tot cas l’estat podrà respondre-hi de
la manera adequada si passa. Cal legislar idealment seguint lo criteri
d’eficiència i el del treball just. Cal aprofitar completament els
recursos de la Catalanitat, i reduint lo conservacionisme als criteris
estètic i d’utilitat en comptes de voler-ho mantindre tot intacte i
verge. Lo patrimoni català s’ha de restaurar i mantindre, i cal
legislar que tants elements com sigon possible es bason en les formes
de la vida catalana, per exemple, en els estils arquitectònics. Els
delinqüents han de ser castigats, separant els sistemes penals entre
els sectors degradats com violadors o assassins i els sectors
reformables com els homicides involuntaris. Els presoners capacitats
estan obligats a treballar per tal d’eliminar dies de privació de
llibertat. La cadena perpètua hi és, i també la pena de mort per
aquells casos en que el poble tingo molta set de sang i venjança, per
exemple el pederasta Eduard Sánchez Moragues (Todd). Cada fill
representarà menor càrrega impositiva per tal d’assolir una mitjana de
com a mínim tres fills per matrimoni. Matrimoni serà la unió d’home i
dona que vulgon tindre o adoptar fills, la resta de combinacions no
estaran legislades ni rebran cap ajut econòmic, excepte la gent sola
que adopto fills. Els mitjans de comunicació no podran transmetre
antivalors ni atacs malèvols a la Catalanitat. Els peatges només tenen
sentit fins a cobrir el 120% del preu de construcció d’aquella
infraestructura i no podran ampliar-se amb excuses barates. La
Catalanitat ajudarà a la resta del món a progressar però no pas més que
en un 0,1% dels seus recursos. Cal evitar els nuclis d’extrangers no
integrats. Tot allò públic no només serà en català sinó que es basarà
en els valors i les formes de vida catalanes. I lo privat segons cada
sector, element i cas.
Lo cristianisme és la
religió pròpia dels catalans, i l’agnosticisme l’altra opció
respectable. Cap altra religió pot rebre cap ajut (per exemple,
manteniment públic de temples). Cal eliminar alguns aspectes
malaltissos que de vegades ha tingut lo cristianisme, com lo pacifisme
o l’horror al sexe i a la nuesa.

1 comentari

Excelsior

Les diferències entre l’home i la rata de dalt són evidents. Avui toca parlar del futur català i l’excel·lència. Hem oblidat molts aspectes de la Utopia Catalana que hem de construir. Per què ho hem de fer? Primer per il·lusionar i seduir a la gent en lo nostre projecte. Segon per obligació de ser els millors. Tercer pel plaer que proporciona la rabejar-se en la superioritat. Quart pels avantatges que comporta.

Analitzant lo trinomi economia-desenvolupament-poder de qualsevol grup, i ens centrarem en natres, hi han quatre factors bàsics: U) Taxa d’ocupació. La tenim alta perquè som una cultura en aquest aspecte superior tot i haver decaigut una mica. Dos) Valor Afegit Brut de les exportacions. Allò que et paga el món foraster pel que li dones, s’hi compta les xarxes comercials. Lo valor és una cosa relativa i intangible, i hem d’aprendre a maximitzar-lo. Tres) Nivell tecnològic. Inclou nivell formatiu, eficiència productiva tant de màquines com de processos i de persones, organització, i sobretot l’avantatge tecnològic, que es pot traduir en seguretat militar. No cal mirar el VAB dels intercanvis interiors de la Nació, sinó el nivell tecnològic, que serà el que realment donarà una mesura adequada de la felicitat i cobertura de les necessitats del Volk. Quatre) L’organització de la societat. Podem tindre forma de pòlip o coordinar-nos per multiplicar la potència de les nostres iniciatives. Lo que seria els valors morals de la societat estaria entre el punt quatre i el tres. Molts poder penseu que la Gran Catalunya no podrà ser mai una potència de primer ordre al concert de les nacions, per la seva migradesa de mida. Rucades. Amb la densitat de l’Eixample Catalunya pot acceptar ben bonament dos-cents milions de catalans, que no d’immigrants. I la Nació completa, ben bé cinc-cents. Pensant que és impossible només ne garanteixes la impossibilitat. A més, són pensaments imposats pels espanyols, que covards de mena i limitats de sèrie, morts de por per la possibilitat que els superem i esclafem es consolen, com un porc afonat entre el fang, a limitar-nos amb mems antivalors. Tot això sense tindre en compte altres models de construcció que multiplicon la capacitat de càrrega del nostre territori. O dolces guerres d’agressió si el desnivell tecnològic amb la resta del món ens ho permet. Ells ho farien, és els segles d’esclavatge que t’impedeixen veure amb naturalitat aquesta conquesta: com una cosa positiva. I dit tot això t’exigeixo que et tregos la bena dels ulls. Cinc fills per dona implica doblar la població en un quart de segle, multiplicar-la en cent anys: passar de 7’5 milions a 30 mentre amb l’educació i els mitjans de comunicació comuniquem les formes de la vida catalana a aquells que no les han popat de nens amb la llet de la mare. Amb més fills per dona encara es pot fer més. I si te’n fas creus de que pugon arribar a parir tant sempre ens queda l’adopció internacional estatitzada. Colònies a l’espai i els recursos caient literalment del cel per cent ascensors orbitals. Fins i tot abans de créixer tant entendreu amb aquest senzill gràfic que es pot fer molt:

Ordenades: excel·lència. Abscisses: Població acumulada.

Posem que a EEUU lo 10% de la població excel·leix per circumstàncies variades. Doncs sent lo 2% de la seva població, si aconseguim que no es genero xurma a la nostra societat (LOGSE, televisió espanyolíssima, abscència de censura dels antivalors, partits espanyols legals, tolerància dels paràsits i tumors socials…) ben bé podem tindre tres quarts de la població excel·lint, ço és: generant molt més. I per tant ben bé sent lo 0’1% de la població mundial i tenint ara mateix lo 0’7% de la producció industrial podem arribar en una generació a ser el 3% de la riquesa, la ciència i el poder mundial. La puta espanya sense natres n’és un 1,5%, o sigo que compta. Compta i comença a fer això possible. Perquè dotze segles d’Esperit poden no sols no morir sinó multiplicar-se entre la por mustèl·lida d’espanyols i l’admiració d’humans. Catalunya és Déu.

Comentaris tancats a Excelsior